Historia del Museu de Salvament
PROJECTE D'EXPOSICIÓ PERMANENT SOBRE EL SALVAMENT MARÍTIM Fundació d'una estació local de salvament de nàufrags a Sant Feliu de Guíxols A imatge de la Royal National Life-Boat Institution, institució anglesa creada en el 1852 i encara avui responsable del salvament marítim de la Gran Bretanya, en 1880 es funda a Madrid, sota el patronat de la Reina María Cristina, la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags. Aquesta societat naixia amb l'objectiu de salvar la vida als quals naufragaven, ja anés en la costa o en els rius, i com iniciativa filantrópica feta per la societat civil, és a dir, finançada solament a través de llegats, donacions i aportacions de particulars i empreses. Existia una central a Madrid i tota una xarxa de juntes locals que funcionava segons un reglament comú, però amb gran autonomia. El pot salvavides Quan ja havien començat les obres de la caseta i ja s'havia rebut el canó, en 1897 es va adjudicar a Burrell i Cia., de Barcelona, la construcció del pot salvavides, del model beeching-peake, de 10’10 m d'eslora, insumergible i autoadrizable. Una de les característiques de construcció és el fet que les parets del pot estan fetes amb fustes creuades capa sobre capa i amb lona alquitranada al mig; això garanteix que al rebre un fort cop les fustes no s'astellin. En la proa i en la popa té dos càmeres d'aire que impedeixen que quedi de cap per avall i li fa recuperar la posició normal. També hi ha distribuïts per la barca uns vint dipòsits de coure que garanteixen l'estabilitat. Igualment disposa d'un sistema de vàlvules de desballestament per a evacuar ràpidament l'aigua que entrés en la nau. El pot es va batejar amb el nom de “Miguel de Boera” en record a un famós militar guixolenc del segle XVI, capità general de la Marina Espanyola. Navegava amb cinc rems per banda, i si feia falta amb tres veles. La brigada de salvament de Sant Feliu de Guíxols es componia d'un patró, 11 remers i altre grup d'homes que es quedaven en terra per a disparar els canons i fer senyals. Eren persones que no eren gent de mar sinó que eren gent del poble i que sempre estaven a punt si se'ls necessitaven: taponers, agricultors,... Podem fer un poc d'història d'aquest model de pot: el tipus beeching-peake. En els anys 1850-1851 , en el Regne Unit i per iniciativa del Duc de Nothumberland, va tenir lloc un concurs per a millorar els pots salvavides, amb uns 280 models presentats. Els principals defectes dels pots salvavides fins a aquest moment per a solucionar eren que: no eren autoadrizables, eren massa pesats per a ser llançats i transportats, no desballestaven l'aigua prou ràpid i eren massa cars. El comitè va seleccionar 37 competidors i la competició va ser guanyada per James Beeching, de Great Yarmouth. Entre el jurat havia James Peake de Woolwich. Així doncs al 1851 tot seguit de guanyar el premi es va construir i es va provar el modelo Beeching. Un model com aquest, que era del tipus ballener es podia observar en 1901 en el Museu del Royal United Service Institution en Whitehall (Londres), pensat per a dur 70 persones. Però aquest pot va tenir alguns fracassos al no poder-se redreçar. A partir de la necessitat de la seva millora es va encarregar a James Peake la manera de millorar aquest pot. Comparant un pot amb l'altre, en el pot de Peake de 1852 es va prevaler l'aire per sobre del suro del boti Beeching. A partir d'aquests dos es va anar incorporant modificacions fins a arribar a aquest pot resultant, Beeching-Peake, que va anar el pot insígnia de la institució anglesa i va jugar un paper molt important en les costes angleses fins a principis de segle. A inicis d'abril de 1898 va tenir lloc a Barcelona les proves oficials del pot, després de les corresponents proves de recepció del carro varador, que havia fabricat la mateixa companyia barcelonina per al pot. Encara que l'eficàcia de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags a Sant Feliu de Guíxols va ser petita, principalment després de construir-se el port i el moll, obres que van començar el 1904, hem d'agrair que miraculosament se salvés del desballestament el pot, el carro i els aparells, cosa que ha permès que tinguem un conjunt únic, compost pels següents elements: el boti Beeching-Peake, el carro varador (de 6 metres de llarg, que per a moure'l feien falta cinc cavalls: un davant i la resta en els laterals), rems, pals, canó llança-caps i projectils, fanalets, ancores, cordatges, galledes, cadenes, caixes de cordatges, diversos salvavides, ancora flotant i altres accessoris i nombrosa documentació escrita, a més de l'edifici del salvament com caseta. El projecte Tot el conjunt abans aquest pot ser un nucli descentralitzat de l'actual seu principal del Museu d'Història, en l'edifici del monestir benedictí del segle XVIII. Aquest annex estaria situat en l'edifici construït expressament a la fi del segle XIX per a posar el pot i el carro varador i els accessoris pertinents per a les maniobres de salvament de nàufrags. Pensar en altres llocs on es pugui acollir el pot i el carro, una vegada restaurat, comportaria la seva desvinculació física del context per al qual va ser concebut. El projecte abraça tot el promontori on es troba la caseta . Les actuacions en la zona adjacent a la caseta (instal·lació d'un edifici auxiliar de recepció a l'inici del promontori, actuació en la rampa, escales i també zones enjardinades al voltant de la caseta) i la pròpia caseta de salvament marítim, condicionant-la com espai d'exposicions, aïllant-la per a poder controlar les condicions de conservació, fent-la accessible i dipositant els materials expositius adequats per a poder contemplar el pot, la resta d'accessoris i informació textual i gràfica. En la planta baixa de la caseta s'exhibiran els materials procedents de l'estació de salvament de Sant Feliu, i la planta primera es va a utilitzar com un espai per a donar informació, presentar audiovisuals o muntatges multimèdia, etc. sobre la història del salvament de nàufrags. És a dir, a part de poder oferir al publico aquest interessant conjunt representatiu del salvament marítim de finals del XIX, el projecte inclou l'aspiració de poder oferir dades i informacions del salvament marítim d'altres llocs i altres èpoques, passades i actual. Així s'aquesta portant a terme un estudi dirigit en primer lloc a situar el material de la secció local de salvament en el lloc precís dintre el conjunt de patrimoni marítim. De moment podem confirmar que de les 51 estacions que la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags va instal·lar al llarg del litoral espanyol, la de Sant Feliu de Guíxols és l'única que es conserva íntegra. Referent al litoral mediterrani, no tenim notícies d'altres conjunts conservats (a Catalunya, es conserven 2 pots, a Calafell (pot de 1920, completament restaurat i amb poques parts originals, i a Vilanova i la Geltrú). Ja fora de l'àmbit mediterrani, cal destacar el patrimoni conservat en el Regne Unit (en el Museu Old Royal Naval Dockyard en Chatham, amb pots de finals i principi de segle fins a l'actualitat; al museu de Cardiff), a Dinamarca (d'on tenim notícia d un pot original construït en 1900 procedent de la població de Agger), i a Portugal (en Museu Marítim de Lisboa s'exhibeix el pot i diferents peces i objectes procedents de les estacions de salvament). El discurs museogràfic ha d'explicar el context històric que es va fundar la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags (l'etapa de la navegació i emigració cap a Amèrica, l'esperit d'aquesta institució benèfica, l'expansió de la indústria del suro en els nostres paratges...) i vincular d'aquesta manera, l'annex del Salvament amb les sales d'exposició permanent en el Monestir. Aquest projecte coincideix en l'actualitat en la remodelació de la zona del port i queda immers en el context d'altres aspectes patrimonials a tenir en compte: l'antic magatzem o “embull” del port (anterior al 1920), l'edificació on es tenyien les xarxes, els antics norays i Fortim del mateix promontori de el “Fortim”.
MUSEU D'HISTÒRIA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS (GIRONA)
La major part de les juntes es van crear a la fi del segle passat i el seu millor moment van anar durant els primers cinquanta anys d'existència de la Societat de Salvament de Nàufrags. Després, la institució va ser decaient al mateix temps que es tancaven les drassanes de les nostres costes, amb la disminució de les flotes pesqueres i en el cas de Sant Feliu de Guíxols amb la construcció del port a partir de 1904.
Els homes de mar, tant els quals es guanyaven la vida embarcats en un vaixell mercant o en un pesquer, s'han vist sotmesos a tot tipus de perills. Encara avui, els pescadors són un dels grups professionals que pateixen mes accidents i morts. De les causes dels naufragis, en temps de pau, les hi ha de diverses índoles però gairebé sempre estan vinculades a les inclemències meteorològiques (que la força de l'onatge bolqui el vaixell o provoqui una bretxa d'aigües en el casc; que s'origini un incendi o una explosió; que el vaixell xoc contra les roques o la sorra o col·lisioni contra altre vaixell). A més, es donen moltes situacions de perill pel simple fet que un tripulant caigui a l'aigua.
En Sant Feliu des de feia ja temps es volien tenir mitjans propis per a socórrer a les persones que queien al mar i els vaixells que tenien dificultats davant de les nostres costes.
Així , en novembre de 1886 es constituïx la secció local a Sant Feliu de Guíxols, filial de la central de Madrid. El febrer del següent any, 1887, l'Ajuntament donava permís per a construir la caseta en el Fortim on es dominaven els ports de “l’Abric” i de “Calassanç” en aquests temps bastant indefensos. Una de les primeres gestions de la Societat va ser adquirir una canó llança-caps que servia per a lliurar un cordell gràcies a una càrrega de pólvora fins a l'embarcació sinistrada i així establir un enllaç per a poder-la socórrer. Aquest canó va arribar d'Anglaterra via Coruña a la fi de 1889 .
Recuperació i restauració del material procedent de l'estació local de salvament marítim
Referent a la documentació, molta d'ella va ser salvada de la seva destrucció gràcies a la intervenció de particulars (abans que fossin cremats) i dels responsables de la Creu Vermella de Mar, la Ayudantía de Marina i el Club Nàutic local. Documentació que ara es conserva en l'Arxiu Municipal.
Quant al pot, carro i altres objectes que van ser oblidats en un magatzem proper al port, l'any 1987 van ser traslladats al Museu Marítim de Barcelona el pot salvavides i el carro varador per a iniciar una important fase de restauració, actuant bàsicament en la quilla. Després d'aquesta primera fase , aquestes dues peces es van traslladar a Sant Feliu de Guíxols, on es continua la restauració del pot a càrrec de l'equip tècnic del Museu d'Història i s'inicia la restauració del carro varador. Sota la supervisió del Museu han col·laborat en la restauració fusters d'ofici i l'Escola de Fusteria en treballs preparatoris.
PUBLICACIÓ: LLUÍS ESTEVA I CRUAÑAS
“EL SALVAMENT” a Estudis Sobre Temes del Baix Empordà núm.1
17-XI-1886
“ A la reunió de la sala Lloveras queda constituïda la delegació local de la S.E.S.N.
Formen la junta: Joan Casas i Arxer, president; Cosme Calzada, vice-president; Sebastià Andreu, tresorer; Josep Sibils i Gros, Francesc Daltabuit, Telesfor Izal, Agustí Calvet, Joan Salgas, Joan Fortó, Joan Costa i Josep Llorens, vocals, i Josep Calzada, secretari.”
Pàg.159
25-IX-1889
“Per un malentès, el canó “lanza-cabos Dawson” que de la Corunya havia d’arribar ací, anà a parar a Tarragona d’on fou retirat per un guixolenc i portat el 20 de desembre.
El mateix dia es comunica a Madrid “que están tocando a su término las obras de nuestra casita, que resulta muy esbelta y magnífica” ”
Pàg.162
24-I-1890
“Es dóna compte a Madrid d’haver salvat el pailebot portuguès “Ayres” durant “el recio temporal del dia 4 de enero”, sense donar més detalls.”
Pàg.162
6-XI-1891
“Es comunica a Madrid que a dos quarts de nou de la nit del dia 28 del mes passat, després d’haver resistit valentment el temporal de llevant que havia començat quatre dies abans, a la coberta noruega “Oceana”, fondejada en aquest port, “ se le rompieron las amarras que tenía dadas por la popa por haber saltado el viento al 4.º cuadrante con rachas consecutivas, algunas de ellas huracanadas y violento aguacero. A la virada del buque sobre las amarras de proa, a pesat de la mar muy gruesa del E. Tomó la vuelta de tierra y en su cabecero tocó violentamente sobre las rocas del fondo, según declaración echa por su capitán.
En esta situación y haber tenido que picar tres calabrotes y un cabo grueso de alambre que por la amura de bobor tenía dados a los norais de la peña “Fortín” a causa de que en la referida virada se le atravesaron por sotavento y quedando débil de amarras, dispararon varios cohetes y bengalas en señal de auxilio. Presurosamente acudí en cumplimiento de mi deber con algunos individuos de esta Junta local de mi presidencia a la caseta, disparando acto seguido un cañonazo de auxilio prefihado por el reglamento de esta brigada, para su llamada. Reunida ésta y ante la imposibilidad de poder hacer uno de la lanza-cabos por hallarse el buque en roda y nosotros barloventados, dispuso el que la brigada se embarcara en una embarcación de pesca que reuniera condiciones para ello y fuesen a bordo a auxiliar a la tripulación, no sin antes tomar precauciones necesarias para la mayor seguridad de aqélla y el que desde lo alto de la mencionada peña, sitio de la caseta, se les alumbrara con luces de bengala. El auxilio se efectuó con el mayor orden, regresando a los pocos instantes la embarcación conduciendo a los once tripulantes, incluso el capitán del referido buque , quedando alogados aquella noche en esta Estación de Salvamento”. La junta creu que és just donar 275 ptes. col·lectivament a la brigada de voluntaris- 25 ptes. per persona- a més del jornal perdut i l’entrega de 5 ptes. al primer que arribà a la caseta després de la canonada d’auxili, i 2’50 al segon.
Pàg.165-166
14-V-1894
“ A 5 milles a l’est es va encendre el mercant italià “Volunta dio Dio” i els d’ací l’ajudaren”
Pàg. 166
5-VII-1894.
“ Foren salvats dos banyistes, per la qual cosa es concedí una medalla de plata, però no diu el nom del salvador”
Pàg.166
16-II-1897.
“ Salvament del gusi “Teresa” en els penya-segats de la punta de Sant Elm; foren concedides 3 medalles de bronze i 255 ptes.”
Pàg.166
14-IX-1897.
“S’adjudica a Burell i Cia, de Barcelona, per 8.000 ptes. , la construcció del bot salvavides”
Pàg 167
23-VIII.1898.
“Té lloc la benedicció del bot “Miquel de Boera”. El notari Lloret n’aixeca acta gratuïtament; document que Joan Sanchiz va salvar del foc, com he dit abans. En ella consta que la benedicció tingué lloc a la platja “junto al peñón del Fortín”, a les 5 de la tarda. Hi havia el “clero parroquial, el Señor Padrino Don José Maria Vidal y Largacha, la Señora Madrina Dª. Maria Josefa Topete de Vidal, la Junta de esta Estación de Salvamento compuesta per el M.I. Señor Don Juan Fortó, presidente, y los Sres. Juan Calzada, Eduardo Carbonell, Juan Casas, José Llorens, Salvador Albert, Juan Mas y Sebastián Andreu; el Sr. Juez Municipal Salvador Villà, el diputado provincial Juan Gafas y demás invitados”. Beneí el bot el rector Jaume Puig.”
Pàg.168
1-II-1899.
“El guixolenc Joan Figueres és anomenat patró definitiu del “Miguel de Boera” ”
Pàg.170
Les tripulacions
Els anys 80 del s. XIX anaven augmentant les Juntes locals, els donatius que permetien adquirir material però calia també tenir un personal instruït, àgil, d’abnegació, que es llancés al perill en moments determinats.
Hi havia localitats mancades de tripulacions. Des de les Juntes locals es proposa d’incentivar la gent de mar accedint a crear noves llicències per a la pesca amb Bou, que en aquells moments existien moltes restriccions. Llicències que serien per a aquells pescadors que passessin a formar part de les tripulacions de la Societat de Salvament. Però des del Govern Central no s’hi va accedir.
Tripulacions de patró + 10 (Torredembarra, 1908)
Salvament i premis a pescadors guixolencs (Copiador de cartes Junta Local de SFG, 18 de febrer de 1897):
“Tengo la satisfacción de comunicarle que á las dos de la tarde del 16 del corriente el Gusi “Teresa” del suprimido distrito de Blanes, hoy de esta villa, tripulada por Isidoro Ortells Heras y Jaime Marqués, vecinos de Tossa, encontrándose á la altura de la punta conocida por S. Telmo, una violenta ráfaga de viento Norte lo hizo zozobrar, volcándolo y haciendo caer al agua á los tripulantes. Quienes después de algunos esfuerzos, lograron agarrarse á la quilla del Gusi en el estado que es de suponer y pidiendo socorro á grandes voces.
Visto este suceso por los pescadores de esta localidad botaron seguidamente al mar con el fin de prestarles el necesario auxilio, dos laúdes de pesca, embarcándose en uno los marineros José Gelpí Moreu, Miguel Comas Prohias, Benito Comas Prohias, Baldomero Deulofeu Calzada, Eudaldo Buxó Torres, Juan Gruart Romaní, Pablo Catalá Bofill, José García Cabañas y Juan Roura Pericot; el otro laud iba tripulado por José Camós Mas, Jaime Camós Isert, José Saura Camós, José Ribas Tapias, José Comas Prohias y Pedro Comas Torroella. Ambas embarcaciones, después de luchas por largo rato con el viento y las olas, lograron acercarse a los náufragos, salvándolos de una muerte cierta y conduciéndolos convenientemente asistidos y equipados, a la playa.
Este salvamento tiene además del mérito inherente al mismo, el que dimana del peligro en que se encontraban salvados y salvadores, por el tempestuoso viento del Norte que entonces azotaba furiosamente al mar. Gracias pues al arrojo y actividad de los mencionados pescadores, entre los que tengo el honor de recordarle se encontraba el primer patrón de esta brigada Pedro Gelpí Moreu, se salvaron las vidas que indudablemente hubieran perecido en el profundo de los mares.
Como el hecho ocurrió fuera de esta rada, nos informamos del mismo con el Sr. Ayudante Militar de Marina de este Distrito, quién nos facilitó los datos referidos y, hechas las averiguaciones necesarias, resultan ser completamente ciertas.
Dios Guard. V. M. A. 18 de Febro. E 1897
El Presidente
Juan Fortó
Exmo. Sr. Presidente del Consejo Superior – Madrid”
El maig de 1897 els concedeixen les distincions de medalla de bronze, més un diploma i una lletra per valor de 25 pta (en els casos dels 3 patrons) i de 15 pta (resta de pescadors)
Llança-caps Spandau
Procediment d’ús: Es col.locava el trípode del coet en direcció del pailebot a socórrer. Muntat amb un coet d’uns 8 cm i disposada la corda o cap. Es disparava el coet, que passava entre els pals de l’embarcació, i la corda era recollida pels tripulants. Així s’establia la comunicació entre terra i buc. Després es feien els senyals corresponents de banderes i es muntava el sistema d’andarivell per poder traslladar les persones del vaixell, una a una, a través del salvavides, amb un temps esmerçat d’uns 3 minuts per a cadascuna, aproximadament)
Periòdicament se celebraven demostracions del funcionament dels mitjans de salvament marítim. Demostracions del llançacaps Spandau a Dénia el 1888:
“Al cuarto de hora se hacía la señal, y el colosal cohete, en medio de atronadores aplausos, se elevaba majestuoso con la velocidad de un asteroide y la cola de fuego de un cometa, pasando por encima del buque Santiago, demostrando que se hubiera hecho el blanco á no querer evitar una avería. Recogida la driza que llevaba el cohete, halaron a bordo hasta encontrar el nervio firme, que fue sujeto en la cofa, mientras desde tierra se atesaba para formar el andarivel, por el cual pasó felizmente á tierra uno de los marineros del buque que se suponía náufrago. El espectáculo, a pesar de ser un simulacro, hizo asomar millares de lágrimas a los ojos de los espectadores, lágrimas que lo mismo demostraban la ternura de corazones sensibles á la desgracia, que la gratitud á una Sociedad que invierte toda su actividad, todos sus capitales fruto de la limosna, y cuyos individuos se hallan dispuestos á exponer todas sus vidas por salvar la de un semejante”
(Anuario de la Sociedad de Salvamento de Náufragos. Año VIII, 1888, p. 54)
Entrevista a Jaume Soler i Albertí, “Conet”
Data: 06.07.2002
Realitzada per: Cecília Jori, Jaume Bosch i Sílvia Alemany
Anys 40-50. Relat de la jornada diària dels pescadors, que s’inicia a les 6 del matí fins a les 6 de la tarda. Moltes vegades, a causa del vent i mal temps, no podien tornar el mateix dia a SFG i havien de fer nit on podien (Cala Giverola, Tossa, cales entre Platja d’Aro i Palamós), sense poder avisar a la família. Altres pescadors, que sí havien pogut tornar, avisaven de la zona on s’havien hagut de quedar.
A partir dels anys 60, hi ha una major seguretat per als pescadors (radars, previsions meteorològiques) però algunes d’aquestes millores han provocat desequilibris en l’ecosistema marí.
La jornada
“M’aixecava a les 6 del matí; a 2 quarts de 7 ja estava amb el pare amb les nanses. Esmorzàvem a la barca; si era l’hivern, amb 4 peixos del dia abans. Però a vegades fèiem un vol de punta de dia, de mitja hora i a l’alba era quan s’agafava més peix. Nosaltres no podíem pescar de 3 milles cap a terra, però fèiem aquest vol curt i després ens n’anàvem més enllà de les 3 milles i ja esmorzàvem. A vegades no s’esmorzava i es feia llavors el ranxo aviat, ja dinar, a les 11. El cuiner cuinava el rap o el que fos; abans de tenir la cuina a dalt i el pont, a la coberta hi havia un petit peyol o obertura i es cuinava a baix, a dins, amb carbó. De casa tothom es portava el pa. El vi s’anava a comprar a ca l’Àngel, entre tots.
Se sortia a les 6 del matí i es tornava a les 6 de la tarda per anar a vendre. Anar al mercat i tornar amb el carretó i les paneres, les caixes cap a la barca. Arribaves a casa a les 8; això de dilluns a dissabte. El dissabte es pescava fins a última hora per aprofitar. Doncs jo només esperava que arribés el diumenge per sortir altra vegada a pescar amb la canya.
Després hi va haver un moment que em sabia greu fins i tot sortir a pescar, perquè ja no es troba peix.
La feina era molt diferents; també s’havia d’estendre cada dia les xarxes, que eren de cotó, i rentar-les, tenyir-les,… Per a tenyir-les aprofitaves els dies de mal temps o de festa.
Alguns fabricants de la indústria del suro varen invertir en teranyines. Llogaven un patró, que se’n cuidava de l’ormeig, d’armar la barca: posar les xarxes amb les cordes de manera que segons les posis agafes molt de peix o segons com no n’agafes cap. Com a patró també vaig ensenyar a d’altres, com en Vicenç Ribot o en Juanito. Jo vaig estar molts anys portant les barques d’arrastre d’en Mont (La Aurora i el Sant Antoni), quan encara no tenia la meva pròpia barca, que la vaig comprar quan les nanses començaven a anar malament. I vàrem comprar 2 embarcacions, la Isabel i una altra. Vàrem anar malament i ens en vàrem vendre una.”
Temporals
“A davant de cala Giverola, a unes 5-6 milles ens va agafar al meu germà i a mi un grop d’aquells, però vàrem poder arribar en terra.
Una altra vegada ens va anar una xarxa a l’hèlice i vàrem quedar sense poder venir. I va entrar molt de tramuntana, molt fort i tirava la barca enfora. Jo sabia que hi havia l’Ajudant de Marina, un basc, que estava al tanto. Era l’hora de tornar cap a casa i s’anava fent fosc i mal temps. Vaig pensar que s’havia d’acabar de fer fosc per tirar les bengales, a veure si ens veuen. I vàrem començar a tirar bengales i l’Ajudant, que estava pendent, ens va veure de seguit i va fer sortir els Pinyoneros, i ens varen venir a buscar. Però amb tot això va passar molt de temps. I un vapor italià molt gros va veure les bengales, i es va acostar. Sabéssiu la impressió que fa de veure’t amb una barca així i un mercant que se’t va acostant!
De totes maneres això va anar així perquè molt abans ja hi havia hagut una barca que ens veia que teníem problemes, però per por de perdre els compradors del peix, varen fer veure que no ens havien vist. Aquesta sí que no l’hi vaig perdonar mai.
Una vegada el pare també se li va girar tramuntana, que aquí és el pitjor mal temps perquè s’emporta la barca cap endins. I no podia tornar cap a Sant Feliu. Llavors s’ha de deixar anar la vela i mirar d’arribar a on puguis, a cala Giverola, a Tossa o a Lloret, i passar-hi la nit. I la gent de Tossa, quan feia mal temps, ja estava al tanto per si et veia arribar, i tot el poble corria a ajudar-te per treure la barca.
Un cop de fosc i amb tempesta no ens hi vèiem gens, i amb la claror d’un llamp, vàrem veure que fèiem proa cap a Canyet, i almenys vàrem pensar que ja arribaríem a Tossa, i al final vàrem arribar a Cala Giverola. D’allà, en uns moments que el temps semblava més calmat, vàrem poder hissar la vela i anar remant fins arribar a Sant Feliu. Alguns aquell dia varen haver d’anar fins a Lloret, però ningú va prendre mal.
La família, com se n’assabentava que vostès finalment havien pogut arribar a Tossa?
Els avisaven els altres pescadors que es trobaven pescant en els espais del costat, cada barca sabia on havia d’anar a calar. Calaven de costat, però amb una distància determinada.
També, quan ens agafava vent de garbí fort, llavors ens portava cap a l’altra banda, passat can Poldo, a la Platja d’Aro. I llavors amb els esclops i els coves del peix, peuet a peuet cap a Sant Feliu. I llavors l’endemà, tornar-hi per anar a buscar la barca.
Entrevista a Pere Pascual “Peralta”
Data: 30.07.2002
Realitzada per: Cecília Jori, Jaume Bosch i Sílvia Alemany
El meus pares eren de Sant Climent de Peralta. Eren molts germans i tots menys un, s’escamparen per la costa. Varen anar a Calella de Palafrugell, després a Fenals i a Sant Feliu.
La jornada
Sortíem a pescar cada dia. A dins el moll era prohibit pescar-hi; jo amb el pare hi anàvem de fosc, sense encendre cap llum i també hi pescàvem.
Durant molts anys, a partir dels anys 50 i durant 18-20 anys, combinava la teranyina amb la fàbrica. Al matí anava a treballar a la fàbrica; al vespre, quan plegava, anava a casa, em canviava la roba i cap a mar. Tota la nit a mar i quan arribava el matí, es descarregava, s’anava a vendre a la Rambla i després arribava a casa, em canviava la roba i cap a la fàbrica.
I quan dormia?
Doncs a mar. Si no hi havia peix, el patró ens deixava descansar. Jo treballava amb 2 barques que eren propietat d’en Mont. Anàvem uns 11 homes.
L’amo de la fàbrica i el propietari de les barques, doncs?
Doncs sí.
Durant la Guerra, amb el pare anàvem a pescar a Cala Giverola. Estàvem sols tot el dia, màxim la pareja de carrabiners. Anàvem a buscar aigua en una bassa, on vèiem tota classe d’animals. També solíem anar a Canyet.
En aquelles èpoques s’estava desemparat de la Mare de Déu. A vegades el patró ens despertava a la matinada, i tot estava colgat de boira, i jo que portava el timó, s’havia d’anar amb intuició. S’havia de mirar que el tràngol no donés a la barca de costat, perquè això volia dir que ens n’aniríem cap a Tossa; si donava a la popa rodona, anàvem cap a Palamós; el trangolet havia de picar en el timó. Amb boira hi havia poc de vent; hi havia tràngol. Després amb les sondes, ja va canviar tot perquè veies que el fons s’anava escursant, i anaves cap a terra.
VIDEO NÚM. 204 AMSFG
BOT SALVAVIDES CALAFELL
Imatges del bot de salvament de Calafell, totalment restaurat, fent demostracions d’autoredreçar-se.
VIDEO FONS ANTONI VARÈS
“LA TRAGEDIA DEL AGUA”
Seqüències de la brigada de Salvament de Sant Feliu
“Temporal dels dies 12 i 13” L’Avi Muné, 16.01.1926
Dimars a la nit sobtadament entrà llevant i el mar s’esvalotà d’una manera insospitada. A les 11 ja era temporal desfet, i als crits d’auxili d’un vapor suèc que s’esqueia al mig del port, molts curiosos s’apropaven al Passeig i platja. A la matinada minvà quelcom, però de quatre a sis el mar era tan imposant que tota la rada era un immens blancai. Tal era la fosforecència que al Passeig, amb els llums apagats, semblava de dia. El braç del port feia l’efecte que no hi era, car les onades el cobrien en tota la seva longitud i semblava que, damunt seu s’acreixia encara més el llur envit. Una d’aquestes gegantines onades petà els caps de dugues embarcacions i les llençà a la platja, com a fràgils joguines. Una quedà treta damunt la sorra, no així l’altra barca de mitxana anomenada “Maria Rosa”, de la matricula de Vinaróç; la mar la escupí, partint-la pel mig, totalment.
L’esmentada embarcació portava carregament de garrofes i havia entrat al port el dia abans. Els seus tripulants foren assistits a l’Hospital, curant-los-hi ferides lleus que algun s’havia produït en l’accident
Les onades arribaren al Passeig central, a la banda de la Riera. El braç del port i als banys de Sant Elm, han sofert desperfectes. Els cops de mar remontaven dimecres, a ple dia, la rotonda dels Banys , ultrapassant-la, anant a parar l’aigua al carrer de Tetuàn. El mar avalotat com estava, mirant des del Pou, Les Planetes, o dalt l’Era a la punta dels Penjats i Freu, seguit tot el braç del Port i les sofreres, enllà, oferia un espectacle salvatjament imposant com magnífic. El temporal ha estat acompanyat de pluges i calabruixó.
Els vapors que es trobaven al port durant el temperi, són el suec “Escandinàvia” i l’alemany “Barcelona”.
Aquest ha tingut d’aguantar la fúria del mar, puix les onades, en ultrapassar l’escullera anaven, en majoria, a rebatre la coberta del vaixell.
La barca naufragada “Maria Rosa” la patronejava el seu propietari Francisco Anglès Ruiz. Han dit que la mercaderia que devia desembarcar a Palamós no estava assegurada.
Els cinc mariners que la tripulaven, són de Benicarló i han estat proveïts de robes, car la perderen tota en el naufragi, per el president de la unió comercial, en Ramón Bonet.
A la cala Pedrosa, terme de Platja d’Aro, s’estellaven una “traiña” i algunes embarcacions petites. A Palamós resultaven amb averies, diverses embarcacions.
Dijous minvà força el temporal, però durant tot el dia va ploure i nevar a intèrvals. En els termes de Llagostera i Caldes de Malavella ha nevat abundantment.
La Lealtad, 15.01.1898
El último temporal.
En la tarde del último miércoles, el tiempo empezó a tornar mal caric, quedando en pocos momentos completamente cubierto el mimlo; en virtud de ello, la primera autoridad de Marine, de este puerto, dispuso que los tripulantes del parlebote Paulita, de la matricula de Palma de Mallorca, anclado en este rado, desamparaden dicho buque en precisión de lo que pudiera ocurrir.
Los tripulantes del Paulita, en atención a lo dispuesto por la citada autoridad, abandonaron el buque de referència al anochecer del mismo dia, siendo conducidos por el guarda casete a la Estación de Salvamento de Naufragos, en donde pernocharon y fueron desibidamente atendidos.
A las nueve de la noche del repetido dia presentise tiempo duro, reinando viento del segundo madrante, y con mucha intensidad el S.E, junto con fuertes aguaceros. A eso de las once, el Paulita, por efecto de las furiosas acometidas de las olas, rompió las amarras de popa, quedando sobre las anclas y cabos que le sujetaban a la boya últimamente instalada en nuestro puerto.
Entre cuarto y media y cinco de la mañana del jueves, el mar cargó con màs fuerza, haciéndose imponente el temporal. Según opinión de marines viejos y experimentados, desde muchos años a esta parte no se habia dado caso parecido en nuestras aguas.
A la hora indicada, el Paulita perdió las amarras de la balira, quedando por completo a merced de las olas, pues sólo se sostenia sobre dèbiles anclas con que luchó aun como cosa de media hora, al cabo de la cual, y ya entre rompientes, vino garreando hasta quedar verado frente a la calle San Juan.
El citado buque habia condrecido una màquina de vapor para don Juan Magret, de esta villa, y actualmente estaba cargando maderos de pino, de este país, con destino a Denia.
El Sr.Ayudante de Marina, el capitán del Paulita, D. Sebastián Morer Roca, y el Sr. López, cabo de Mar de este puerto que se portó como un héroe en la operación de salvamento de útiles y papeles, permanecieron toda la noche en observación, siguiendo las evoluciones del buque varado.
El Sr.López sufrió un fuerte golpe en la cabeza con la botabara y una herida en la mano izquierda mientras prestaba auxilio al Paulita, sin que afortunadamente, exista gravedad el daño que ha recibido tan bravo marino, a quien enviamos un caluroso aplauso por su excelente comportamento.
(.....)
La Lealtad 22. 01. 1898
Con el propósito de allegar recursos a los desdichados tripulantes del parlebote Paulita que, como saben nuestros lectores, naufrago en esta rada, el dia 13 del corriente, los señores Alcalde, Cura Párroco, Juez Municipal, Ayudante de Marina y Administrador y Viste de la Aduana, acompañados de todo el cuerpo Consular y de una Comisión del Ayuntamiento el último domingo llevaron a cabo una cuestación pública que dio por resultado la recaudación de 925 pesetas.
(...)
Nuestro distinguido amigo D. Manuel Menéndez Meridez, Administrador de esta Aduana, en atente y bien escrita carta que tenemos a la vista nos da cuenta de un acto que presenció mientras la Comisión Supredicha postulaba por la calle de Tetuán , acto hermosísimo de abnegación que ennoblece en alto grado a la persona que lo realizó y que, por lo tanto, es merecedor de las mejores alabanzas.
Una mujer de aspecto humilde que casualmente se encontró con la referida Comisión, al ver que uno de los marineros que a este acompañaba iba descalzo, con espontánea generosidad se despojó de los zuecos que calzaba entregándoselos al desgraciado tripulante del Paulita.
